ELS ORÍGENS DEL IOGA

Els orígens del ioga són molt llunyans en el temps i és molt difícil precisar el moment històric de la seva aparició. Es considera que les tècniques d'aquesta ciència de la vida van ser revelades als grans savis (Maharishis) durant estats profunds de meditació.

Les primeres proves arqueològiques de la pràctica del ioga es remunten a la civilització que va florir a la Vall de l'Indo, on es van trobar diversos segells de pedra que mostren figures en postures yóguiques i de meditació, que daten aproximadament de l'any 3000 a.C. No obstant això, hi ha divergència d'opinions entre diversos autors. Mentre alguns consideren que el ioga tindria una antiguitat de més de 5000 anys, altres creuen que el primer esment del ioga està en la col·lecció d'escriptures que constitueix els Vedes. Sigui quin sigui el seu origen, el desenvolupament de la ciència i la cultura mil·lenàries del ioga s'atribueixen als grans savis de l'antiguitat que van anar rellevant els seus ensenyaments de mestre a deixeble de forma secreta, fins arribar a l'actualitat. Una part important d'aquests ensenyaments han estat transcrits al llarg de la història, mentre que altres segueixen sent ocults, transmesos només de forma oral a través d'un mestre.

Els primers escrits en els quals s'esmenta el ioga són els veda, que es remunten a l'any 1500 a. C. Concretament, el Rigveda (que va ser revelat entre el 1500 i el 1200 a. C.) i a l'Atharvaveda, ja fan referència a conceptes centrals de ioga com el prana o energia vital, i la seva relació amb la respiració o els canals i centres energètics del cos (xacres i nadis).

Cronològicament, els Upanishads són els següents textos clàssics sobre ioga que es coneixen. Els Upanishads, que formen l'última part dels Veda representen el pilar dels ensenyaments yóguics i de la filosofia coneguda com vedanta. Aquesta filosofia es basa en la idea d'una realitat o consciència absoluta (Brahman) i subjacent en l'Univers sencer. En aquest sentit, el missatge principal dels Upanishads és que l'Ésser, l'essència d'un mateix, només pot conèixer-se a través de la Unió (ioga) amb l'Absolut. Una unió que no pot donar-se fora d'un mateix, sinó en el seu interior més profund de l'ésser individual.

Els Upanishads són textos que no segueixen una estructura ni es generen de manera sistemàtica. No obstant això, contenen una gran quantitat d'informació condensada que descriuen aspectes del ioga com: l'energia o prana, els canals energètics (nadis), el concepte de kundalini (energia primordial que jeu adormida a la base de la columna), la meditació, el Karma ioga (ioga de l'acció), la concentració en el mantra OM, o alguns aspectes pràctics de les postures (asanes) entre d'altres.

Posteriorment, apareixen altres textos importants en els quals es desenvolupen altres aspectes del ioga. Concretament, del segle VI a. C., daten dos poemes èpics: el Ramayana de Valmiki, i el Mahabarata de Vyasa. Aquest últim conté el Bhagavad Ghita, una de les escriptures yóguiques més conegudes. En el Bhagavad Ghita, el Jo Sóc (Brahman), en la seva encarnació com Krishna, mostra al guerrer Arjuna el camí del ioga i li mostra com aconseguir l'alliberament a través del compliment dels deures de la vida.

Més tard, al s. III a. C., van aparèixer els Yoga-Sutras de Patanjali, que ordenen i sistematitzen la pràctica del Raja Ioga (ioga mental), i altres textos que recullen el Hatha Ioga (ioga físic) amb el Hatha Ioga Pradipika. Aquest últim, és el que descriu amb més detall les diverses asanes i els exercicis respiratoris (pranayama) que constitueixen la base de la pràctica moderna del ioga.